ANA BELLIDO

Joan Buades (Inca, Mallorca, 1963) compagina la faena de professor de literatura amb la d’investigador crític sobre el poder, l’educació, la globalització, el canvi climàtic i el turisme. Ha publicat diverses obres, entre aquestes Educar per a què?, un assaig en què critica el sistema educatiu des de la seua experiència docent i qüestiona el concepte d’ensenyament vigent en l’actualitat.

Com ha incidit la covid-19 en el sector educatiu?
Ha suposat un aprofundiment de la invisibilitat del sector, en crisis que van reduint la importància de l’educació en la nostra societat. L’escola pràcticament s’ha convertit en un servei auxiliar de les cures personals. Tot el cos docent pràcticament ha deixat de fer classe en bona mesura per dedicar-se a resoldre qüestions administratives, d’acompanyament psicològic i d’emergència social que fins ara no havia hagut de fer. Hi ha un deteriorament molt clar de tot el que és la pura pedagogia. I, a més, ha deixat molt desprotegit el cos docent. El professorat de base no té cap tipus de control sanitari i està exposat des de març de 2020 a una situació d’estrès impressionant.

Com ha sigut l’adaptació a les classes telemàtiques?
Hi ha hagut tota la reconversió de les classes en classes telemàtiques fins arribar al despropòsit absurd actual, en plena sisena onada. Ara has de fer classes híbrides i tothom pensa que això és facilíssim. I ara! Això és impossible. L’única cosa que interessa és que els nens estiguin a l’escola perquè els pares puguin anar a treballar i fer veure que no passa res. Això és la negació absoluta del projecte educatiu entès com una de les arts més importants del món, que és ajudar els joves a fer que es doten d’eines i potencien la seva creativitat perquè, quan siguin majors d’edat, puguin fer el seu projecte de vida.

Joan Buades. / Foto:  Miquel Àngel Ballester

Quins problemes nous ha generat la covid?
Ha demostrat que el currículum està totalment desconnectat dels grans reptes del nostre món i ha ressaltat que no estan presents en el dia a dia de les escoles. Coses que són clau en aquest segle, com el repte climàtic, el fet que som un món interrelacionat i no es pot combatre la covid si no es vacuna tot el planeta... Tot això no està entrant en el currículum educatiu. Això hauria de ser un toc d’atenció. Per sortir d’aquesta situació d’emergència sanitària ens hauríem de posar a renovar ara mateix el currículum i relacionar-lo cada vegada més amb aquells grans reptes globals.

Durant la pandèmia s’ha lloat el paper dels centres educatius com a espais segurs, ja que hi havia molt poques aules confinades, almenys fins a la sisena onada. Quin paper ha exercit el professorat en fer funcionar tan bé les aules?
Jo crec que el sistema educatiu, en paral·lel amb el sistema sanitari, que té molt més mèrit, és la segona pota que ha ajudat a evitar que no hi hagués una crisi social més gran de la que hi ha. Això s’ha fet a costa de la salut mental de bona part del professorat i d’estressar totalment el funcionament dels centres i dels equips directius, els docents i el personal no docent. Les administracions han ignorat les necessitats bàsiques de salut col·lectiva, molt especialment de la condició docent, aprofitant-se de la vocació que tenim molts mestres de servei públic.

El docent va perdent autoritat social?
I tant! Hi ha molts factors que ho expliquen, però és evident que un docent avui en dia cada vegada fa menys classes en el sentit històric i cada vegada es dedica més a l’acompanyament psicològic, a la gestió de problemes personals... I, alhora, les famílies s’han adonat que un títol, fins i tot de màster universitari, ja no garanteix una bona feina ben pagada i amb uns drets socials. S’ha desacoblat l’equació i, per tant, les famílies pensen que el que ha de fer el docent és treballar com treballaria qualsevol altre, 40 hores, i que ha de cuidar els fills. L’únic que importa per a moltes famílies és que els nens estiguin a classe i que es comportin. I no volen problemes, i, a més, troben que el professor cada vegada hi pinta menys, perquè, per exemple, a internet hi ha molt de contingut.

Això com afecta els docents i les docents?
La naturalesa de la funció docent ha canviat molt i ha anat a pitjor, perquè ja no se li reconeix una autoritat cultural, ni tampoc que sigui un element clau perquè el fill o la filla, amb una bona formació, pugui tenir el dia de demà una bona professió. Davant d’això, la professió està cada vegada més arraconada. I això no és bo, perquè ara és més important que mai. Al segle XXI un docent vocacional ha de ser una persona que vagi molt més enllà del límit de les seves assignatures i ha d’entendre que tot no està a internet. Precisament ha d’ajudar a fer que la gent jove s’adoni que ha de gestionar bé la informació, l’ha de filtrar, l’ha de relacionar amb la vida que podrà dur. La professió docent viu un menysteniment anormal i això va costant qualitat docent, sobretot per a les famílies treballadores i la classe mitjana, que s’han empobrit amb la crisi.

Quin paper tenen les noves tecnologies en el menysteniment al docent?
Les noves tecnologies, que ja no són tan noves, són essencials per a aquesta nova generació que ja ha nascut amb elles. L’escola ha d’utilitzar les tecnologies actuals en un sentit pedagògic. Abans d’usar tan massivament la tecnologia, pensem com ha de ser l’ensenyament, que ha de permetre que, a través d’aquestes tecnologies, a l’alumnat li sigui molt més fàcil tenir una consciència global de com és el món, quins són els reptes que viuran durant la seva vida. Però l’ús de la tecnologia no s’enfoca així. Per altra banda, una part molt important dels docents tenen una aproximació a les tecnologies que és gairebé adolescent. És a dir, mai han repensat aquest ús en funció de la pedagogia. Això té a veure també amb el fet que les administracions, en general, no es preocupen ni s’han preocupat perquè tot docent tingui una base de coneixement tècnic important. És a dir, seria bastant desitjable que els docents ens anéssim reciclant d’una manera obligatòria perquè tots tinguéssim una base mínima de sabers tecnològics que, després, poguéssim utilitzar d’una manera sàvia i pactada per equips amb el nostre alumnat.

Vosté és molt crític amb el sistema educatiu i amb el capitalisme en general. Fins i tot l’han arribat a qualificar d’activista de les causes perdudes. Ho és?
Jo diria que soc activista de les causes necessàries. És molt diferent. Estic preocupat per l’època en què vivim i intento no fer-me trampes al solitari. La ciència, la realitat, ens exigeix unes coses que en el sistema en què vivim no tenen cabuda. El capitalisme converteix en mercaderia l’escola, els nostres nens, que han de ser consumidors. Han aconseguit que sigui molt més fàcil que un alumne de 17 o 18 anys hagi de fer un projecte d’empresa que no que conegui una realitat com el canvi climàtic. Allò necessari ho hem de fer viable; si no, quin escenari els espera a aquests joves?

El canvi per a fer viable allò necessari ha de començar en l’escola o primer ha de canviar la societat?
No s’ha de fer una cosa abans que l’altra. L’escola ha d’acompanyar els canvis necessaris i urgents en l’àmbit global. Queda molt per fer. Seria interessant que, a l’escola, passessin coses. L’escola és part de la realitat; per tant, necessitem escoles vives, que siguin un reflex del que s’ha de canviar al món. Podríem reconvertir les dietes i els esmorzars dels nostres centres en un camp d’aprenentatge ecològic i social. Podríem treballar la multiculturalitat que hi ha a les aules, podríem fer de les nostres escoles una àgora socràtica de democràcia en què la gent aprengués a escoltar i a entendre la raó de l’altre per fer vertaders debats, en lloc de confondre la idea que, quan hi ha democràcia, és perquè la gent es baralli com passa a les tertúlies televisives.

Joan Buades. / Foto: Sara Cabarrocas

Com es manifesta l’augment del discurs d’odi a les aules?
Hi ha un creixement del ciberassetjament d’una manera generalitzada contra professors i entre alumnes. És l’única cosa que veuen. L’escola no treballa aquests temes més enllà de petites xerrades o exercicis. Després, trobem internet i les xarxes, on sembla que comunicar-se és insultar-se. Això a les escoles s’ha notat molt perquè els estímuls més grans que reben els alumnes són aquests, i l’escola no tematitza què és el diàleg democràtic. No vol dir que tothom pensi igual, no vol dir que fins i tot ens hi posem d’acord, però sí que és molt important aprendre que els altres existeixen, que tu no ets la persona més important del món. I que qualsevol tema interessant s’ha de poder estudiar, debatre, confrontar dins les escoles... i intentar entendre les raons dels altres. Si no entenem aquest element de respecte col·lectiu, de responsabilitat col·lectiva i de respecte personal a l’altre, en realitat, sense dir-ho, estem fent costat al creixement del feixisme.

Què ha de fer l’escola?
L’escola no pot ser neutral davant el creixement del feixisme. S’ha de comprometre amb un discurs que no sigui doctrinari, però sí que ha d’ensenyar a valorar que la paraula, el silenci per escoltar l’altre, l’intent d’acostar posicions quan hi ha un conflicte és un valor en si mateix. L’escola ha d’ensenyar democràcia i l’ha de practicar. Això és molt difícil de fer perquè ni entre el professorat passa. Avui en dia les escoles pràcticament no celebren claustres, no existeix la democràcia escolar, no hi ha participació dels mestres perquè el sistema està organitzat perquè no hi participis i obeeixis ordres. Ara mateix ni famílies, ni alumnes, ni professorat de base pintem res als claustres.

L’alumnat, quan acaba l’ensenyament obligatori, per a què ix preparat?
Surt preparat per obeir, surt preparat per sentir-se una persona no autònoma perquè sap que qualsevol cosa que vulgui aconseguir, fins i tot pel que fa a títols, no bastarà i, per tant, estem tornant un poc al que passava en els últims anys del franquisme, quan era important conèixer algú que et fera de padrí per obtenir un bon lloc de feina. En realitat, independentment del que diu la teoria educativa, un jove que acaba graduat a 24 o 25 anys o deixa l’ensenyament a 16 anys és una petita criatura amb molts pocs recursos per ser autònoma i traçar un camí de vida independent. Ha aprés a obeir, ha aprés que l’arbitrarietat i la burocràcia manen, que la meritocràcia no funciona, que no hi ha ascensor social basat en les virtuts.

Per a què hauria d’estar preparat?
Per a tenir un coneixement bàsic del món, que no ha de ser només el que té davant de casa, sinó que tingui en compte els reptes globals. Ha de saber que hi ha mecanismes de participació democràtica que poden fer que coses que són injustes i ara no funcionen canviïn. Ha de tenir consciència que la humanitat no sempre ha viscut així, que tots els drets i les millores socials s’han aconseguit perquè hi ha hagut gent que ha lluitat. La història ens demostra que el futur pot existir i pot ser diferent. I s’ha d’endur dins la seva maleta d’eines una bona formació humanística i científica sempre relacionada amb la idea que la vida és un miracle, l’espècie humana té l’enorme sort de poder-ho entendre i no podem arruïnar en una o dues generacions el que han pogut gaudir generacions senceres d’éssers vius al llarg dels darrers 12.000 anys. Que tot això és molt delicat i que ells són part d’una solució que és possible, però no inevitable, perquè el sistema no ens porta cap aquí.