Pink Floyd, en un dels seus temes més coneguts, Comfortably numb, parla de «sentir-se plàcidament ensopit». Bé, una sensació pareguda patia jo davant la realitat que m’envoltava des de feia un temps: la tecnologia, eixe món que avança de manera inexorable, em forçava a preguntar-me per on havia de continuar ara que la meua metodologia havia quedat antiquada.

Per a ser sincera, la impressió no era de placidesa, sinó més prompte de desesperació. «Ensopida» observava com la comunicació amb els meus alumnes s’interrompia malgrat els esforços per presentar sessions atractives. La connexió s’havia esgotat. Algú havia tallat el cable que, només uns mesos abans, ens permetia mirar-nos i saber que tot funcionava bé. La primera reacció va ser de desànim, necessitava un canvi en la perspectiva, i això implicava temps de treball. Vaig sentir ganes de retirar-me a descansar, de dedicar-me a altres assumptes i girar el cap al que havia sigut el meu món durant dèsset anys: l’educació. Però la realitat era ben diferent; qui es pot permetre deixar la seua faena per a relaxar-se i agafar un altre enfocament? No. No podia fer-ho.

Calia trobar una altra solució, eixa injecció que s’esmenta en la cançó i que aconsegueix que tot funcione de nou; però volia que el remei fora durador. Com en altres ocasions, l’eixida va arribar en forma d’aprenentatge: fent un curs d’apps educatives em vaig adonar que podia connectar de nou aquell cable d’entesa mitjançant el ventall d’eines que Internet oferia. Només calia investigar un poc i posar fil a l’agulla. Els resultats no van tardar a arribar.

En pocs mesos descobrí un món de recursos versàtils i senzills. A més, m’animava comprovar que els joves reaccionaven bé a les noves propostes: presentacions molt visuals i atractives fetes amb Canva, inclús algunes d’interactives desenvolupades gràcies a Genially (aquesta plataforma està en plena activitat i augmenta les plantilles i les possibilitats de creació dia a dia); canals de vídeos amb matèria de les assignatures com Khan Academy,
el més que conegut YouTube, o Academia Play; imatges interactives muntades amb Thinglink; plataformes que permeten inserir qüestions en vídeos i seguir el treball dels alumnes, com PlayPosit o Edpuzzle; possibilitat de crear jocs educatius de manera ràpida i senzilla amb Kahoot! o Quizizz, comprovar el grau d’assoliment dels coneixements i corregir immediatament les respostes errònies; rutes de geolocalització fetes en pocs minuts amb My Maps...

L’oferta és àmplia i, en la majoria de les ocasions, només necessitem una bona connexió wifi. Algunes d’aquestes apps permeten reutilitzar el treball fet per altres docents, de manera que agilitzarem la nostra faena. El temps que invertim preparant el nou material i formant-nos paga la pena davant el canvi d’actitud dels joves. Si disposem de mitjans al centre, també podem usar totes aquestes eines per a donar més protagonisme als estudiants, i és que els podem proposar que siguen ells qui preparen una presentació o un joc on apareguen els continguts estudiats a classe. Per últim, podem afegir un altre avantatge: utilitzar aquestes noves ferramentes en l’àmbit educatiu demostra que els mòbils, les tauletes i els ordinadors també serveixen per a aprendre.

Un nou repte se’ns presenta com a docents del segle XXI: educar en l’ús responsable de la tecnologia, donar a conéixer les millors possibilitats. Per què no apuntar-nos a aquest camí? Per què no navegar per la xarxa per a millorar la competència digital i apropar-nos als estudiants?