Enric Senabre és professor d’Ètica i Filosofia i ha escrit nombrosos títols de divulgació adreçats als joves com ara El sabor de la ciutadania, i novel·les com El viatge d’Atena o L’infinit a les teues mans. En el seu últim llibre, Laia juga amb el mòbil (Bromera), el qual vora la llum a finals de febrer, Senabre ens convida a reflexionar sobre la relació que mantenen amb la tecnologia i l’impacte que té en les seues vides i relacions personals.

Aquesta relació és un tema d’actualitat als mitjans de comunicació. Als telenotícies i en internet es parla del tema fent èmfasi en l’alt grau d’addicció a les pantalles que s’observa en els joves, i en el fet que els mòbils també entren a les aules. “Evidentment, les aules no són compartiments estancs, pels murs que tanquen els centres amb una intenció suposadament protectora, es cola tota la vida social de l’exterior. I els mòbils generen problemes nous per als quals encara no tenim solució. Alumnat que ha dormit poc, que no pot deixar de consultar els missatges, que espera el pati per a acabar la partida...”, explica Senabre, el qual assegura que es tracta de situacions que es poden contextualitzar i convertir en oportunitats educatives.

“La manera com influeix el mòbil en la vida del jovent és més un problema social que escolar. Ara bé, està clar que són situacions que s’han d’abordar educativament. Per això em sembla tan dolenta la postura que s’està imposant de prohibició total dels mòbils als centres, perquè pense que per a l’escola, el mòbil és una oportunitat més que un problema.”

És la prohibició la solució?

Recentment, algunes institucions vinculades a l’ensenyament han anunciat la voluntat de restringir l’ús dels mòbils a l’aula. La prohibició és la solució? Senabre ho té clar: la prohibició és un error que només demostra la impotència i la claudicació d’una part de l’estament educatiu davant d’una nova situació que no comprén.

“És molt trist que l’única solució que se’ns acudisca siga prohibir, i més tractant-se d’educació. Sembla que es vulga tancar els ulls a una realitat que s’ha imposat i que no s’ha d’abordar amb prohibicions, sinó de manera proactiva, convertint-la en un aspecte social més que s’integre en un debat general sobre el masclisme, l’educació, el respecte i la resta de qüestions”, assenyala. “Voldríem deixar fora dels murs tot allò que no sabem com abordar, però els murs ara són líquids i no és fàcil impedir que entren. La resposta professional hauria de ser la d’integrar els mòbils i les xarxes socials en el procés educatiu, amb totes les condicions que es vulga, però sense renunciar a la mediació que l’escola pot fer en aquest aspecte”.

Senabre també ha volgut subratllar que la incompareixença de pares, mares i docents davant d’aquesta situació acaba en una partida perduda davant de les grans multinacionals, les quals estaran contentes de poder influir en el públic més jove sense que ningú ho impedisca.

Precisament, la inactivitat és una cosa que no li agrada al personatge de la professora d’El viatge d’Atena, novel·la en què l’ús del mòbil a l’aula per part de l’alumnat està prohibit fins que la docent els demana que el porten. Aquesta és precisament la postura de l’autor al respecte: el mòbil s’ha d’utilitzar a l’aula per a aprendre.

En paraules de l’autor, “tot el professorat que ha treballat sempre des del context vital de l’alumnat, que ha buscat un aprenentatge significatiu, sap que ara mateix el món de la vida és digital també, i que, per tant, s’ha de partir d’ací”. Perquè, no ho oblidem, es necessita una educació integral que forme persones implicades socialment. Un objectiu que s’ha de treballar per tots els mitjans, incloent les xarxes socials.

“Però, a més, podem trobar materials i discursos ben interessants a les xarxes socials, i aprofitar-los és incidir en la formació integral de l’alumnat. Molta gent es sorprendria de la quantitat de vídeos didàctics, polítics i socials que circulen per xarxes, i no tots són populistes o mentiders. Només hem de formar el criteri dels i les joves i ells i elles triaran i elaboraran discursos adients a les seues conviccions.”, assegura en aquest sentit.

Hi ha una edat mínima per a utilitzar el telèfon mòbil?

L’entrevista ha continuat amb la pregunta del milió, un meló que s’obri contínuament en converses entre adults. Hi ha una edat mínima per a començar a utilitzar el telèfon mòbil? Senabre afirma que és un tema que agrada molt, però que no té una resposta clara. “Depén de l’edat, però també de l’acompanyament que se’n faça, de la maduresa, etc. És evident que no és bo deixar sol al menor amb un mòbil fins que no siga capaç de diferenciar el que és real del que no ho és. Però a partir d’ací convindria propiciar una iniciació gradual, primer limitada, controlada, després amb un poc més de marge. Açò és millor que comprar el dispositiu i desentendre’s”, subratlla.

“Pensem que no és el mòbil, és el context. Si un xiquet passa sol tota la vesprada a casa o es mou en una família que no parla, no educa... aleshores la influència del que es veu al mòbil és extrema. Però en un context d’acompanyament, d’intercanvi de pensaments, és fàcil comprendre el que es pot veure al mòbil. Després també és cert que es culpabilitza els joves, però massa vegades són els adults els que compren mòbils per a controlar, que els generen ansietat si no contesten les telefonades, els que n’envaeixen la privacitat... En aquest tema hem de reflexionar tots, no sols els joves”.

De fet, molts progenitors admeten que no saben com reaccionar davant del mal ús que fan els fills i filles del mòbil, i que els resulta complicat educar en el bon ús dels dispositius. Senabre incideix en la importància d’escoltar, de no adoptar una postura de superioritat moral, d’acceptar l’error i acompanyar. “Els pares i mares s’hi han de posar, han d’obrir-se comptes en les aplicacions dels fills i filles i acompanyar-los en l’aprenentatge. No hi ha més. Si volen saber què fan els fills i filles han d’estar al seu costat”.

Un altre factor que s’ha relacionat amb la dependència de les pantalles és la baixa autoestima. L’autor explica que no hauríem de reduir problemes complexos a causes simples i que, en aquest cas, hi ha problemes multifactorials. Pel que fa a la baixa autoestima, Senabre destaca la influència d’un “context sexista que exigeix a les dones una imatge corporal estereotipada, la publicitat, la ficció, un context familiar poc conscient, una institució escolar que no acaba de prendre’s seriosament el tema...”. En aquesta línia insisteix en la idea que les xarxes socials també afecten, “però aleshores”, admet, “el que haurem de fer és mostrar aquesta situació, fer conscient l’alumnat de la necessitat d’estimar-se i tindre cura d’un mateix més enllà dels m’agrada o els corets”.

Fer front al ciberassetjament

Per últim, parlem sobre com enfrontar situacions de ciberassetjament. Segons dades del Ministeri d’Educació extretes d’un informe sobre Convivència Escolar en Educació Primària, un 9,2 % de l’alumnat assegura haver sigut víctima de ciberassetjament.

“En aquestes situacions, cal actuar, educar en la prevenció, fomentar el respecte, alertar sobre els riscos, de la mateixa manera que fem amb la violència o l’assetjament personal, denunciant la situació i buscant ajuda per a superar-ne els efectes. És cert que la primera reacció que tenim és amagar-ho, pensar que passarà o pararà, però de seguida ens podem adonar que no és així, si no hi posem fre, la situació segueix i augmenta de nivell. La majoria de joves, i d’adults, actuen primer d’aquesta manera, refugiant-se en el silenci, i és just per això que els llibres o les històries en general els poden ajudar a adonar-se’n que és millor contar-ho i demanar ajuda”, conclou Senabre.